Una vida que lluita per uns somnis

Sí, per fi torno a escriure, a ser aquí.
Torno a dir, com a l'altra entrada que feia temps que no escrivia.
Han estat uns mesos complicats, per no dir impossibles. Pensava que el moment de triar les coses que realment jo volia de la meva vida i a la meva vida no arribaria mai. Que no sabria com encarar-m'hi. Però el moment ha arribat. M'ha costat, és evident, però aquí estic, i per fi estic aquí segura del que vull, del que faig i del que puc fer. Cosa important, perquè fins que el meu cap no ha pogut estar tranquil i lliure de dubtes, jo mateixa tampoc he pogut estar tranquil•la i lliure de dubtes. És complicat veure com la nostra vida canvia d'una manera tan radical. És complicat perquè no saps com encarar aquests canvis. Però alhora que complicat no em deixa de ser sorprenent. Se'm fa sorprenent la manera com he acabat agafant el "toro per les banyes" i m'he dit: tu vols ser això? doncs endavant... de vida només en tenim una. La nostra vida és només nostra i per tant som nosaltres qui decidim com la volem viure. Per tant, quin sentit té viure una vida pensant que podries estar-la vivint d'una altra manera, de la TEVA manera? doncs bé, per mi de sentit, no en té cap ni un.

He pres per primera vegada a la vida ,potser, una de les decisions més importants i difícils. I aquesta decisió ha estat: viure la MEVA vida tal com JO la vull viure. Ni més, ni menys. Sé que pel camí també m'hi trobaré pedres, sé que pel camí hauré de fer coses que no tinc ganes de fer, sé que pel camí m'emportaré bufetades, que trobaré gent a qui li agradaré i molta d’altra a la que no. Però també sé que estaré fent allò que m'agrada, de la manera que m'agrada i en definitiva amb una tranquil•litat interior que em permetrà trobar una felicitat o estabilitat, (digueu-li com vulgueu) que fins ara no he pogut trobar.

Tot això ve com a resposta de l'entrada anterior, la del 3 de Maig. L'acabo de rellegir i m'he adonat de com han canviat les coses dins meu en pocs mesos. M'he adonat que he trobat la força necessària per prendre les decisions que calia prendre i per no deixar-me endur per la inèrcia de la meva vida. En tot aquest procés m'hi han ajudat moltes persones, cada paraula de suport ha estat per a mi un recolzament enorme. I finalment m'han ajudat a donar-me l'empenteta final, totes aquelles persones que van confiar en mi els dies que he passat a Bèlgica, cursant l' stage de jazz (Jazzpuzzle) a Mouscron.


Gemma.

Somnis

Fa mesos que no escric res. Realment no sé perquè no ho he fet, potser perquè tampoc sabia com escriure tot el que volia...

Estic en un punt difícil de mi mateixa, un punt on no sé cap a on ha d'anar la meva vida. De fet, si que ho sé cap on a d'anar, o almenys cap a on vull que vagi, però no sé com arribar-hi.
Tot se m'està complicant, tot se m'està escapant de les mans.
Veig el piano i no puc, es superior a mi. Veig l'Esmuc i puc encara menys... Sento que la meva vida està fent un gir, que ella vol anar cap a una altra banda, però que els meus raonaments, el meu ser fidel amb mi mateixa no em deixa avançar, no em deixa anar cap on jo crec i sento que he d'anar...

Si ara em miro no m'acabo de reconèixer, si ara em miro no em veig a mi. Veig una persona que intenta fer de mi, que interpreta el personatge d'un altre jo, el jo que havia estat fa un temps, però que mica en mica, deixa d'existir.

És complicat perquè ara mateix el que estic fent, no és en absolut el que jo desitjo. Veig el meu futur seguint aquest camí i no em veig una persona feliç. Veig el meu futur damunt d'un escenari, si, però d'una altra manera, d'una altra mena d'escenari...

Però llavors, em toca posar els peus damunt de terra i em toca dir-me que tot això no ho puc ni somiar, que em queda gran, que la meva vida és la que he portat fins ara, que mai podré canviar-la, i que per molt que el meu cap, el meu cor, el meu cos desitgi amb totes les seves forces agafar-ne el timó i fer-la anar cap on jo vull, no són mes que somnis. Somnis fortíssims, somnis que avegades es poden confondre amb la realitat,somnis que són més propers a mi que els que representa que ara estic complint, però que al cap i a la fí, no són més que això, somnis.


Gemma.

Balanç del 2007

No sabria com descriure el meu any 2007... Ha estat un any amb coses bones, dolentes, errors, coses i moments que sempre recordaré, morts, amors, metes, somnis...

La cosa més dura que ens ha passat a tots ha estat la mort de l’Anna, que encara a vegades penso que ha estat un malson...sempre et recordarem, SEMPRE. Moltes vegades sé que ets amb nosaltres, i això passa perquè ningú t’ha oblidat...

Del millor ha estat aconseguir dos dels meus somnis: entrar a l’ ESMuC per interpretació del piano i guanyar els Premis d’honor de piano i música de cambra del Conservatori. Això ha estat la culminació del meu pas pel conservatori, que no l’oblidaré, ha estat la meva segona casa durant sis anys. I hi ha persones i professors que encara ara, sis mesos després, trobo a faltar.

També vull dir, que tinc uns amics genials, encara que a vegades, degut al meu estrés, nervis, hores d’estudi... no tingui gairebé moments per veure’ls. Parlo sobretot per la Mireia i la Júlia, em dóna la sensació que us penseu que estic desapareixent de les vostres vides, però no és així, no sabeu com us estimo, i també sabeu que no seria res sense vosaltres.

Per altra banda, aquest any he pogut disfrutar d’un grup de persones genials amb les que hem compartit nervis, pors, proves, sopars, festes... no cal que digui qui sou, perquè ja ho sabeu. Realment m’heu fet sentir molt bé.

He tingut oportunitats, com la de cantar en un grup de música moderna, que ha estat genial, tot i que crec que ja s’està acabant. Sempre guardaré molt bons records de tot el que m’ha passat allà dins, de les vivències que n’he tret, i que si no hi hagués anat a parar no hauria viscut probablement mai. Va ser un estiu genial....encara que amb certes angoixes... al final, vaig haver d’aprendre a dir: no.

Un cop començat el curs, un curs que va començar amb molta il•lusió, empenta, somnis..., però que un dia tot això se’n va anar... tot i que, mica en mica va tornant. Suposo que tots els començaments són durs, que encara he d’aprendre moltes coses, a part de musicalment. He d’aprendre moltes coses de mi mateixa...he de superar les pors, les angoixes, les pressions, els nervis... Però ara les classes amb el Pierre van millorant, ja no em sento tan sola a l’esmuc, estic coneixent a gent genial. I a més, sempre tinc al Jordi i al Marc S. al costat... la cosa s’està començant encarrilar, i n’estic molt contenta.

Per altra banda, aquest curs m’ha portat coses que no m’esperava, sobretot el Marc...que l’estimo molt ;·) i que tant com a amic i com a novio sempre ha estat amb mi, per tot.

Segur que em deixo coses perquè ha estat l’any més intens de la meva vida, un any que si ara em miro subjectivament no he estat gaire bé, o no ho estic gaire de bé, hi ha coses que sembla que sempre m’oprimeixen, però mica en mica, vaig veient que em sobren motius per ser feliç, que realment ho tinc tot...que més puc demanar? M’he de desfer de tot el que em diu el cap i he d’aprendre a viure.

Així, ara només en queda desitjar-vos molt bon any 2008 a tots. I donar les gràcies a tots aquells que esteu amb mi cada dia, lluny o a prop, això és igual.

BON ANY!

Gemma.

Segon Moviment de la Setena Simfonia de Beethoven.

M’acabo de regalar 10 minuts.
Foscor, música, Beethoven, segon moviment de la setena simfonia, jo...

Aquest moviment m’embolcalla de tal manera que sento que en formo part, sento que jo sóc part de la música, d’aquesta música...

És una sensació difícil d’explicar. És el poder que la música exerceix sovint sobre mi.

Escoltar aquest moviment, que se m’encongeixi el cor, que se’m mantingui la pell de gallina durant els deu minuts, tenir ganes de plorar, de somriure, de recordar,de deixar-te portar... això és un plaer per mi. Em crea un “nervi intern” dins la calma i l’equilibri que té...
Comença en La menor, a tempo de marxa fúnebre, al cap m’hi ve un adéu, una cosa que s’allunya, i que no torna. Una angoixa molt gran, com de voler cridar i no poder, però alhora potser una certa resignació. És com si dins d’aquest tempo tan estable, que dóna equilibri, tot trontollés, tot estigués a punt de perdre’s. I quan s’arriba a la resignació màxima, apareix un nou tema en Major, arriba la llum, l’esperança. Podrien ser només records... però qui no s’ha alimentat mai dels records? Tot d’una tornem a caure, l’esperança ja no hi és...torna el tema menor, torna la “desesperació”, l’angoixa, el voler cridar i no poder, però aquest cop no se’m fa tan intens com abans. Fins que apareix una fuga que ens condueix a un fortissimo que és com tocar fons, caure el més avall possible... però llavors torna a aparèixer el major, amb dubtes. Ens trobem entre l’esperança i la por. Hi ha una reminiscència del tema principal en menor, un diàleg entre els instruments, que sembla que ens condueixin un altre cop cap a la incertesa, però finalment el moviment acaba (per mi) amb un raig de llum, de claror...

En alguns moments l’estómac em fa un salt, un salt d’emoció, de sentir... com si la música fos palpable i m’hi pogués capbussar, la pogués abraçar... És curiós com la majoria de vegades la música em salva de la pròpia música...


Gemma.

Prenent decisions...

Avegades, no sé benbé ni com ni perquè, en un moment on aparentment tot és genial i perfecte, t'adones que no.

Vaig entrar a l'Esmuc pensant que era el que havia de fer, de fet, ho necessitava. Però allà, de moment, no hi sóc feliç. Em sento com una perllongació d'algú, sento que esperen coses de mi que jo no puc i no sé donar, sento que cada cop que entro a classe hi vaig tremolant i amb les mans congelades, sento que estic fent perdre el temps, i entre moltes altres coses també sento que si jo segueixo així és impossible que surti d'aquest estancament pianístic i abansi... i jo no em vull quedar estancada! per ser plenament feliç necessito abançar... He de prendre una decisió ja, no ho puc deixar per més endavant.

Últimament penso moltíssim en el que hauria de fer, i no ho sé... tinc varies possibilitats, entre elles la de quedar-me com estic. Però crec que mai m'havia trobat en una situació així, almenys amb el piano...

Em fa tantíssima ràbia veure que la cosa que m'agrada més del món és la que ara mateix se m'escapa més de les mans, la que fa que m'infravalori un altre cop, la que no em deixa respirar perquè em crea una pressió molt forta dins....

Ja no sé si el problema és que jo no aguanto la pressió i no estic psicològicament preparada per fer el que estic fent, o el problema és ell que em demana coses que jo crec impensables per mi.... o potser una mica de tot.....

Però jo treballo, ostres!! però entenc que de la manera que tinc el cap ara mateix els resultats no són els mateixos que si estudiés en unes bones condicions... No ho sé, estic completament bloquejada, no sé ni que vull ni que necessito...


Gemma.

Premis d'honor 2007

I ara, passats els premis és el moment d’escriure. No se ni com descriure tot el que he sentit avui... La relació que tinc amb la música és difícil d’explicar, sempre dic que és una mena de relació d’amor-odi, perquè em fa patir molt, però alhora la recompensa que em dóna és tan gran que no la canviaria per res del món. Avui tot ho he vist tan clar... he vist que la música m’ho dóna tot. Per primera vegada he tingut la necessitat d’obrir el meu cor cap al públic (queda molt bucòlic, però és així) he tingut la sensació d’una relació entre ells i jo. Com si hagués estat donant tot el que podia donar i ells ho haguessin rebut. Realment avui he entès perquè faig el que faig, perquè vull que la meva vida sigui això.

Sé que no sempre passaré moments bons, sé que no sempre faré concerts bons, sé que no sempre tot serà tan maco i feliç. Però també sé que tindré la suficient força per esperar i aguantar fins que tornin a arribar els bons moments. Que tindré la suficient força per creure en mi, per creure en el que faig i en el perquè ho faig.

Sabeu? Per mi la música, el piano, l’art... és una manera d’entendre la vida, una manera de veure les coses. No dic que sigui ni millor ni pitjor, però si diferent. Jo en la música, i en el meu cas, hi veig una gran filosofia al darrere, aquell saber explicar sense paraules. Avui en algun moment, sobretot en el sonetto he tingut sensacions que no havia experimentat mai abans. Tenia la sensació que jo no hi era, que era com una força que sortia de mi la que tocava...és difícil d’entendre i d’explicar... Amb tot aquest text sembla que estigui volada, però és que ho sento així. Potser tinc una idea molt romàntica de la música, però és la MEVA idea.

Sé que avui he viscut una gran experiència, que per això escric, per poder-la compartir. Sé que potser trigaré a tornar a sentir coses així, perquè sóc conscient que això no passarà cada dia. Però ara sé què he de buscar, i què vull aconseguir. Em queda molt camí per fer, però no em penso quedar a la meitat, penso arribar fins al final. Ho necessito.

Podria posar-me a analitzar com he tocat cada obra, on m’he encallat, que he fet millor i que he fet pitjor. Però per un cop no ho penso fer. Penso quedar-me amb la visió global del que he fet avui, que es podria definir amb les paraules: música, sentiments, interacció, gaudi, companyerisme i il·lusió.

Gemma.

Nie Dam Sie. Entrevista a Arthur Rubinstein.

" No existe nada parecido al más grande pianista, en ninguna época, ni nadie, ni nada. Nada en el arte puede ser lo mejor. Es solo diferente.

Le diré mi teoría sobre esto:

Creo que un artista, sea el que sea: un pintor, escultor, músico, intérprete, compositor, lo que sea, alguien que tenga el título de ser un artista, o que tenga que ver con las artes, debe tener una personalidad inconfundible. Que debe ser EL único y nadie más. Es John Smith y no hay nadie más así.

Para mi, si alguien dice: Ohh! es un segundo Liszt o un segundo Paderewsky o un segundo... Un segundo ya es un error! ¿Me entiende? Si es un segundo, no es bueno, es un imitador. Y un artista debe ser único, un mundo en si mismo. (...)Beethoven es único, Mozart es único. No hay muchos Mozart, es único. ¿Hay otros como Beethoven? NO!!
Si soy un pianista, soy un pianista a mi manera, que gusta a tanta gente a la que gusta mi manera de tocar, que eran mis seguidores, que disfrutaban, que puede incluso que se emocionaran mucho con mi música. Pero hay otros que se emocionan mucho con otros pianistas. ¿Quién puede decir que éste es el más grande? Es un error. Lo odio. "

Extracció d'una entrevista que se li fa al pianista Arthur Rubinstein

**...Necessito sentir que realment sóc jo, jo i prou...

Gemma.

Realitats

Molt sovint allò que volem no s’adapta a la nostra realitat.

Molt sovint el camí més fàcil no és el correcte.

Molt sovint és molt difícil triar entre el camí fàcil o el camí difícil.

Molt sovint ens autoenganyem per ser més feliços.

Molt sovint no podem tenir tot allò que volem.

Molt sovint aconseguim allò que volem sense tenir en compte com això pot afectar a altres persones.

Molt sovint les persones som rebuscades i ,directament, no sabem el que volem, com ho volem, ni amb qui ho volem.

Doncs bé, tot això és el que m’està passant a mi, i ha arribat l’hora de prendre decisions. He d’aprendre a saber el que vull, a valorar el que ja tinc, i a saber quina és la realitat que vull viure. La realitat i no l’autoengany.

Gemma.

Ateisme vs agnosticisme?

Avui a l’hora de dinar, amb la família, hem tingut una conversa molt interessant que ha derivat a parlar de Déu, de l’ateisme, l’agnosticisme, els principis creadors,la vida després de la mort ...
i a mi m’han començat a venir preguntes, de les quals n’he pogut extreure la següent reflexió:

Per començar, què és Déu? Les persones d’avui en dia tenim un concepte de Déu completament diferent al que podien tenir, per començar,les persones del segle XV amb el tribunal de la inquisició, els grecs, o els homes prehistòrics. Per tant, la meva pregunta és: no serà que el Déu se’l crea cadascú segons la seva educació, cultura i ideals? Per mi Déu no és un home amb els cabells llargs i una barba blanca, que es dedica a fer que les coses del món siguin com són, les bones i les dolentes. Per mi Déu no és aquell home que diuen que va crear el món en set dies. Per mi Déu és el principi que va crear el món, l’univers, sigui una persona, sigui una cosa, sigui el que sigui. Perquè si realment Déu fos aquest home que només vol el bé, que no accepta les injustícies, ni les maldats, ni les coses dolentes, perquè passa tot el que passa?perquè hi ha tot el que hi ha?Perquè el món és tan extremadament injust?

Jo crec que al llarg del temps el concepte de Déu ha anat canviant segons les necessitats de l’home. La gent creu en Déu per pensar que hi ha un més enllà, que després de la mort no s’acaba tot. I jo em pregunto: no es pot creure que després de la mort no s’acaba tot, sense la necessitat de creure en Déu? Jo crec que la mort no és el final, i no per això crec en Déu, o si més no, en el concepte actual de Déu.

Jo sé que no sóc atea, perquè no puc negar una cosa que no sé si hi és o no. No puc considerar-me atea, perquè crec en uns principis creadors, crec en un més enllà. Però si que puc dir, que no crec en el concepte de Déu que volen fer-me creure. En el concepte de Déu que en el fons ens estan intentant vendre. L’església,per mi, no fa una altra cosa que intentar fer-nos creure en un Déu impossible, un Déu dogmàtic, i els dogmatismes, per mi, no existeixen. No hi ha una veritat absoluta.

Per tant, de tots aquests pensaments en trec la conclusió que sóc agnòstica, entenent l’agnosticisme com a posició filosòfica, epistemològica, que diu que és impossible conèixer sobre la naturalesa o l’existència de Déu, i per tant no la pot negar. Jo no nego l’existència de Déu, però tampoc me la puc creure, perquè és impossible saber si existeix o no, una cosa que no has vist, que no has viscut. Per tant, crec que això ja és una qüestió de fe.

Gemma.

Reflexions d'un passat

Avui m'envaeix una mena de sensació de buidor... Sento que hi ha moltes coses que han canviat a la meva vida, la immensa majoria per bé. Sento que coses i persones que en el meu passat havien significat moltíssim per mi, ara estan realment fora de la meva vida, i la sensació és molt extranya. Per una part ho enyores, i per l'altra no ho voldries recuperar per res del món.

Gemma i les contradiccions...

Sento que hi ha una part de mí que creix, es fa gran, deixa coses enrere, moltíssimes coses, però perquè jo vull, perquè jo ho necessito. Però hi ha una altra part, que no és que sigui petita, sinó que davant d'algunes situacions s'hi fa. Tinc un passat que no vull que torni, i últimament no sé perquè hi penso, hi penso molt (que no se m'espanti ningú, que estic bé). Penso en els últims, què?tres, quatre anys? si, aproximadament... No se quan va començar tot, no sé reconstruir el meu passat. Això també m'espanta. No recordo fets, o períodes llargs de temps, amb una certa continuitat. Recordo situacions i sensacions, sobretot sensacions. Tan dur ha estat tot plegat, perquè no pugui recordar les coses amb claredat? o, és que en el fons hi ha una part de mi que encara no ho ha superat?si, suposo que és això, encara em deu faltar una mica de temps.

Avui a l'hora de dinar hem estat parlant de moltes coses amb la família, i hem recordat les fotos que ens fan cada any per l'aniversari, bufant les espelmes. I en la meva "trajectòria d'aniversaris" hi ha una taca negra. Hi ha un 17. Hi ha una poma. Hi ha una Gemma diferent. Una Gemma, que no és la Gemma, i que mica en mica va recuperant la Gemma de debò.

Ara mateix tinc la sensació d'haver malgastat molts moments,mesos, anys de la meva vida, i aquests moments,mesos, anys, ningú me'ls tornarà a donar, no es tornaran a repetir. Segur que tindré molts moments i moltes oportunitats, però els que he perdut ja no tornaran.Mai més. I si, em sento rabiosa per no haver aprofitat 4 anys de la meva adolescencia que haurien pogut ser fantàstics. Quan penso en aquests anys veig una Gemma dèbil, incapaç d'afrontar una realitat, incapaç de fer-se gran, potser? Però aquesta realitat que vaig viure, m'ha ajudat a construir la Gemma d'ara. Una Gemma molt més forta, amb uns principis clars, amb unes capacitats, amb unes aspiracions molt fortes i molt clares i uns objectius. Ara sento que puc menjar-me el món.

Gemma.

No esperis dons (Miquel Martí i Pol)

" Possible fos, i ara mateix faríem
un gran salt endavant, o potser enrere,
per quedar sols, i lliures, i feliços.
I encendríem fogueres de concòrdia
i amb vi, danses i amor celebraríem
la plenitud finalment assolida.
Possible fos. Però ja saps que el temps
no pot sotmetre’s ni manipular-se
i saps també que el cos, prudent, refusa
certs moviments, certes impertinències.
Malfia’t, doncs, de tot el que no sigui
fer camí pas a pas, i tanca els ulls
davant aquells que constantment agiten
estendards amb anuncis i proclames.
Tens el que tens i res més. Fes-te en mar
o bé queda’t en terra, tant se val,
però no esperis dons ni meravelles."

(Miquel Martí i Pol)

Ara mateix em sento exactament com tot el que descriu aquest poema...Perquè he de callar? Perquè m'ofega d'aquesta manera haver de callar? silencis, mentides,...jo no sóc així!!! però ara per ara... "Tens el que tens i res més. Fes-te en mar o bé queda’t en terra, tant se val,però no esperis dons ni meravelles."

Gemma.

Tancar els ulls i obviar el que ens envolta

Avui simplement em faig una pregunta: Perquè hi ha vegades que actuem d'una manera que ens causa tanta vergonya, por o potser inseguretat, que després no podem fer una altra cosa que intentar tancar els ulls, i obviar tot allò que ens envolta?

El sentiment de vergonya, és un dels que més odio de mi mateixa, dels que em causen més nervis, més mals tràngols, més mals estars.... és que TOT em causa vergonya!! Des de trobar-me a algunes persones pel carrer, a trucar, a parlar, o fins i tot vergonya de mi mateixa, del que hagin pogut pensar els altres de mí... o potser el problema està en el que penso JO de mi?...

En fi, escric això perquè avui he passat molta vergonya i nervis en tres situacions diferents, a més, situacions que no haurien de causar-me cap tipus de nervis. He tingut vergonya sense fonaments.

Serà que la timidesa que jo creia que mica en mica havia anat perdent...no l'he perdut, sinó que sempre està latent en mi, i en algunes ocasions es desperta?o sempre està desperta?

Gemma.

Protagonisme?

La veritat és que m'ha fet certa por trobar-me tant identificada amb la protagonista d'aquest llibre.

" Jueves 3 de marzo.

El asunto es muy simple: necesito ser alguien especial para la gente a la que quiero. La cuestión es: ¿Cuántas personas así hay en mi vida? No puedo conformarme con ser una alumna más, ni una amiga más, ni siquiera una ex novia más. En cuanto dejan de mirarme como si fuera la única, me invade la desilusión. El problema reside en que es muy fácil dejar de mirarme de esa manera, si yo tengo que repartir mi tiempo y mis atenciones entre varios.

Pero no puedo hacer otra cosa. No puedo echar a las personas de mi vida sólo porque aparezcan otras, aunque soy consciente de que de este modo no tengo a nadie del todo. Siento que de alguna manera me debo a los dos, y sin embargo siempre recibo quejas, por más que me reparta. Pero no me puedo dividir."

(Pilar Puebla Agramunt)

Estimar/ Estimar-se/ Estimar-me

Estimar 1. m. Amor, Afecte.

Estimar 2. v tr. Desitjar, venir degust. / Amar, tenir carinyo, afecte, voluntat o inclinació cap a una persona o cosa. / Tenir voluntat o determinació d'executar una acció. / Conformar-se o avenir-se a l'intent o desig d'un altre.

Aquesta és la definició que em dóna un diccionari de la paraula estimar. Però estimar jo crec que va molt més enllà de totes aquestes paraules. El verb estimar engloba dins el seu significat molts sentits.

Ara mateix m'agradaria ser una d'aquestes persones que sap escriure, i m'agradaria explicar-vos que significa per mi estimar, que em comporta, que m'aporta...però com que no en sé ni d'escriure bé, ni d'expressar bé els meus sentiments mitjançant les paraules.... El que m'agradaria dir és que quan dius T'estimo, a algú, l'estàs englobant dins un món, és més, l'englobes directament dins el teu propi món. Allò que abans només volies per a tu, ho vols compartir, aquelles coses de les quals pensaves que mai en podries parlar, sense adonar-te'n ho vas fent. Vas amplificant el teu punt de mira fins que inclous una persona dins la teva vida. Pots estimar com a amic, pots estimar una parella, pots estimar un animal, es poden estimar tantes coses...

Però pel meu cap no m'hi deixa de rondar una pregunta: Es pot estimar volent guardar pràcticament intacta la teva independència? i d'aquesta pregunta se me'n deriven d'altres com: És necessari dependre de la persona que estimes? Per estimar s'ha de patir? S'ha de ser totalment sincer i explicar-ho tot o bé, és millor, guardar coses també per a tu?

I de totes aquestes preguntes que em vénen freqüentment al cap, penso que:

- Es pot estimar sense dependre.
- És necessari mantenir la teva pròpia independència, el teu propi món.
- Per estimar en principi no s'hauria de patir, tot hauria de ser bonic...
- És necessari guardar-te coses teves per tu, si algun dia les vols explicar, ja ho faràs.

Però ara ve el que realment sento jo. Jo sento que em fa pànic estimar, em fa por que em fagin mal, em fa por fer mal, em fa por no ser totalment sincera amb mi mateixa. Sento que si m'enamoro, que si estimo, depenc. I no puc soportar la dependència, no puc soportar la idea de dependre de ningú, necessito la meva independència, la meva llibertat, els meus pensaments...Però a la vegada sento que sent així, pensant així, necessitant tot això, puc fer mal. I malgrat tot això, estimo. Malgrat el meu cap contradictori, estimo. Malgrat la meva necessitat de llibertat, d'independència, estimo. Però malgrat que estimo, no sóc capaç moltes vegades de dir-ho, no sóc capaç d'estar sola, tinc por de tantes coses....però benbé, por a què, de què?

No serà, que la nostra naturalesa és estimar? No serà que per molt que ens volguem allunyar d'una cosa, persona, ... si el destí t'hi ha de portar, t'hi porta? No serà que necessitem, carinyo, afecte, amor,.... No serà que necessito que em cuidin, que m'estimin?
I llavors ve la meva conclusió: perquè t'estimin, has d'estimar, t'has de fer estimar i t'has d'estimar a tu mateix. I jo tot i els meus alts i baixo, tot i el meu cap que no para mai de pensar, tot i que em costi dir t'estimo a qui realment estimo, puc dir que estimo.


Tot això són el garbuix d'idees que tinc al cap, que em fan mal, però alhora em fan feliç. Que em fan pensar, però alhora em fan adonar de tot, de la realitat, de la MEVA realitat. Em penso que tot el que he escrit pot arribar a ser força contradictori, però és com em sento ara mateix. Ara mateix sento por a ser jo mateixa, a deixar-me anar, a tornar a estimar massa.

Gemma.

Pròleg al poema simfònic Orfeo (Franz Liszt)

(Escrit per Franz Liszt, 1856)

Tuve que dirigir, en una oportunidad, la obra de Glück “Orfeo”. Durante los ensayos, nos era imposible no abstraer nuestra imaginación del punto de vista, sublime y atrayente en su sencillez, desde el que el gran maestro había divisado su objetivo, para transportar nuestro pensamiento hacia este Orfeo, de nombre tan majestuosa y armónicamente elevado sobre los más poéticos mitos de Grecia. Mi pensamiento revivía la visión de un vaso etrusco de la colección del Louvre que representaba a este primer músico poeta vestido con un traje estrellado, la frente ceñida con la mística diadema real, exhalando de sus labios palabras y cánticos divinos mientras hacía resonar enérgicamente las cuerdas de su lira con sus dedos, largos y afilados. Creíamos percibir en torno a él, con la fuerza de una imagen viva, las figuras de las feroces bestias del bosque que le escuchaban encantadas; los instintos brutales del hombre callaban dominados; las piedras se ablandaban: incluso los más duros corazones se humedecían de emoción; los pájaros bullidores y las murmurantes cascadas suspendían sus melodías; las risas y los placeres se recogían con respeto ante estos acentos que revelaban a la Humanidad el poder bienhechor del arte, su luz gloriosa, su armonía civilizante.

Educada en la más pura de las morales, ilustrada por los dogmas más sublimes, esclarecida por las luces más brillantes de la ciencia, advertida por los filosóficos razonamientos de la inteligencia, rodeada por la más refinada de las civilizaciones, la Humanidad, hoy como ayer y mañana y siempre, conserva en su seno sus instintos de brutalidad, ferocidad y sensualidad, que el arte debe, en su misión, ablandar, dulcificar, ennoblecer. Hoy como entonces y siempre, Orfeo, esto es, el Arte, debe expandir sus ondas melodiosas, sus vibrantes acordes, como una luz dulce e irresistible sobre los elementos contrarios que desgarran y ensangrientan el alma de cada individuo, como en las entrañas de toda sociedad. Orfeo llora a Eurídice, este emblema del Ideal, devorado por la maldad y el dolor consentidos a los monstruos del Erebo, que le hace salir de las quiméricas y tenebrosas nieblas, pero que él, ¡ay!, no sabe conservar sobre la tierra. Ojalá no puedan reaparecer estas épocas de barbarie donde las pasiones enfurecidas, como mesnadas locas y desenfrenadas, vengando el desdén que hace el arte de sus voluptuosidades groseras, le hacen parecer bajo sus tirsos asesinos y sus furias estúpidas.

Si nos fuera dado formular nuestro pensamiento de una manera total, hubiéramos deseado devolver el carácter serenamente civilizador de los cantos que subrayan toda obra de arte; su suave energía, su augusto imperio, su sonoridad notablemente voluptuosa, su ondulación dulce como las brisas del Elíseo, su elevación gradual como vapores de incienso, su Éter diáfano y azulado que envuelve el mundo y el universo entero como una atmósfera, como un transparente vestido de inefable y misteriosa armonía.

(Franz Liszt)

Gemma.

Vull (Jorge Bucay)

VULL:

Vull que m’escoltis sense jutjar-me.

Vull que opinis sense aconsellar-me.

Vull que confiïs en mi sense exigir-me.

Vull que m’ajudis sense intentar decidir per mi.

Vull que tinguis cura de mi sense anul•lar-me.

Vull que em miris sense projectar les teves coses en mi.

Vull que m’abracis sense asfixiar-me.

Vull que m’animis sense empènyer-me.

Vull que em sostinguis sense fer-te càrrec de mi.

Vull que em protegeixis sense mentides.

Vull que t’apropis sense envair-me.

Vull que coneguis el que més et disgusta de mi.
Que ho acceptis i no provis de canviar-ho.

Vull que sàpigues… que avui pots comptar amb mi…
Sense condicions.

(“Contes per pensar”, d’en Jorge Bucay)

** El trobo tan real....les coses són bones amb una certa mesura, les coses en excés sempre acaben fent mal.

L'amor és bo, l'obsessió no.
L'estimació és bona, la gelosia no.
Voler estar aprop d'algú és bo, la dependència no.
La veritat sempre és bona, la mentida mai.
Ser treballador és bo, ser obsessiu amb la feina no.
Ser autocrític està bé, però...
LA PERFECCIÓ NO EXISTEIX.

Potser que ho vagi interioritzant oi?

Gemma.

Gary Graffman

Avui he descobert un pianista , Gary Graffman. Simplement impressionant.

El Piano concerto No.2 en C menor, Op.18 i la Rapsòdia sobre un tema de Paganini Op.43. de Rachmaninoff. Amb l'Orquestra Filarmònica de Nova York, dirigida per Bernstein.

Fantàstic. M'he quedat impressionada. Graffman com a pianista té una sonoritat increïble, una claredat, uns matissos... He escoltat bastantes versions d'aquestes dues grans obres de Rachmaninoff, i ha estat com descobrir una obra nova. Des dels primers compassos del piano concerto, Graffman ja et fa descobrir coses, detalls, que amb altres pianistes et passen totalment desapercebuts. Després comença un fantàstic segon moviment del piano-concerto, que dubto que pugui deixar indiferent a ningú. Realment fantàstic.

I si ens posem a parlar de la Rapsòdia sobre un tema de Paganini, no puc dir res, és increïble, impecable! n'havia sentit poques versions, però és que m'ha encantat! és d'una claredad impressionant, i una sonoritat, un timbre...fantàstic. I per altra banda he trobat que l'orquestra era una passada, realment....brutal! El pianista s'acopla perfectament a l'orquestra, o l'orquestra al pianista....tant és.

El final de la Rapsòdia és grandiós. Tot plegat m'ha transportat, diria que no havia escoltat mai un Cd que em fes sentir i percebre tantes coses. Així doncs,només em queda donar les gràcies a qui m'ha donat l'oportunitat d'escoltar-lo. ;·)

Gemma.

No demano gran cosa (Miquel Martí i Pol)

NO DEMANO GRAN COSA:

"No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa..."

(Miquel Martí i Pol)

Gemma.

Raó vs. Passió?

L’obra de Plató comença amb la introducció de Sòcrates i Fedre. Fedre hi fa un discurs d’un pensador, Lísies. Amb aquest discurs, que tracta sobre l’amor, el que Fedre vol aconseguir és que Sòcrates doni la seva opinió sobre el discurs i sobre el tema tractat.

Quan Sòcrates dóna la seva opinió, creu que Lísies s’ha equivocat, ja que durant tot el discurs es mostres moltes contradiccions. Aquí podem veure la fixació que tenia Plató amb els sofistes. En aquest moment, quan Fedre pressiona a Sòcrates, comença la replica de Sòcrates a Lísies, amb un discurs que tracta el mateix tema que l’anterior, l’amor. Sòcrates en aquest discurs deixa caure una preguntar: “com distingir el qui estima del qui no?”, aquesta pregunta queda resposta amb la teoria que diu que existeixen dos principis que governen a l’ésser humà. Aquests dos principis són, per una banda, el desig natural de plaer, i per l’altra, el pensament adquirit d’aspirar al millor.

Plató, en boca de Sòcrates, opina que, “quan és l’opinió la que domina als homes, llavors és la raó la que guia a l’home pel camí de la sensatesa, mentre que quan és el desig el que domina l’ésser humà, anem pel camí de la desmesura guiats per la part irracional de l’home. “ Plató tambe afirma que entre els desigs, aquell més irracional és l’amor. També diu que cal complaure aquell que no estima i que l’amor és atorgat pels deus. En aquest discurs Sòcrates creu i afirma l’existència d’un procés en l’enamorat per arribar a l’amor en sí mateix. Aquest Amor en sí mateix, és el que Plató identifica amb la Bellesa. Aquest procés consta de què en un primer moment l’enamorat només capta l’amor cap al cos bell de l’estimat. Després capta l’amor de la bellesa de tots els cossos bells. En tercer lloc, capta la bellesa moral de les ànimes, després, capta la bellesa d’allò que s’ha de fer, de les normes, les lleis. En cinquè lloc capta la bellesa del saber, i per últim hi ha una captació de la Bellesa en sí, que és la causa de tot allò que és bell.

Tot això, Plató ho resumeix amb les seves Idees de Bellesa. És a dir el procés des que apareix l’amor, fins que captem la Bellesa en si mateixa. Aquest procés el podríem dividir en tres parts:

1. El grau més baix és l’amor físic

2. El grau dels amants que pertanyen a l’àmbit de l’esperit:

- amants de les ànimes
- amants de les arts ( ciències)
- amants de la justícia i les lleis (Sòcrates)

- amants de les ciències pures

3. El grau suprem de l’amor: la visió de la Idea de la Bellesa en si .

**...Tot això, perquè ho dic? No ho sé...

Avui he estat remenant els meus apunts de filosofia de l’any passat, he trobat això sobre Plató i m’ha semblat molt indicat.

Racionalitat vs. Passió?

Gemma.

Prejudicis ¿Perquè?

Una noia estava esperant el seu vol en una sala d`espera d'un gran aeroport. Com que s'havia d'esperar bastant, va decidir comprar un llibre i un paquet de galetes.
Es va asseure en una sala de l'aeroport per a poder descansar i llegir en pau. Dos seients al seu costat, es va asseure un home que va obrir una revista i va començar a llegir.

Entre ells van quedar les galetes. Quan ella va agafar la primera, l'home també en va agafar una. Ella es va sentir indignada, però no va dir res.
Només va pensar:

-"¡Que descarat; si jo no estigués tan cansada, li donaria una bofetada que no se n'oblidaria mai més!".

Cada vegada que ella agafava una galeta, l'home també n'agafava una. Allò la va indignar tant que no aconseguia concentrar-se ni reaccionar. Quan quedava només una galeta, va pensar:

-Què farà ara aquest abusador?".

Llavors, l'home va dividir la última galeta i va deixar la meitat per a ella.
Ah! No! Allò li va semblar massa!.
Es va posar a bufar de la ràbia!. Va tancar el seu llibre i les seves coses i es va dirigir al sector d'embarcament.

Quan es va asseure a l'interior de l'avió, va mirar dins la seva bossa i a dins hi havia el seu paquet de galetes, intacte, sense obrir. Va sentir tanta vergonya! Només llavors va veure fins a quin punt estava equivocada. Havia oblidat que les seves galetes estaven guardades dins la seva bossa! L'home havia compartit les seves sense sentir-se ni indignat, ni nerviós, ni alterat. I ja no hi havia temps ni possibilitats per a explicar o demanar perdó.
Però si per a raonar:

- Quantes vegades en la nostra vida treiem conclusions quan hauríem d'observar millor?

- Quantes coses no són exactament com pensem sobre les persones?

I va recordar que existeixen quatre coses a la vida que no es poden recuperar:

1- Una pedra, després d'haver estat llançada.
2- Una paraula després d'haver estat dita.
3- Una oportunitat, després d'haver-la perdut.
4- El temps, després d'haver passat.


Aquest text era un e-mail que em van enviar deu fer uns dos anys, que ens serveixi per reflexionar, siusplau, de què serveixen els prejudicis? de què serveix l'egoisme?

Gemma.

El meu nou espai

Obro aquest blog perquè tinc la necessitat de compartir textos, reflexions, impressions....

Necessito tenir un espai on poder compartir el què jo sento, la meva visió de les coses, l'impacte que em crea segons què... però sobretot la música, vull compartir la meva gran passió, que mica en mica m'està obrint un camí ple de somnis, ple d'il·lusions, dues coses, que passi el que passi no he d'abandonar mai.

"La música instrumental es precisamente el arte de expresar los sentimientos sin darles una aplicación directa, sin revestirlos de la alegoría de los hechos narrados por la epopeya, representados en el teatro del drama. Hace brillar las pasiones en su misma esencia, sin obligarse a representarlas por personificaciones reales o imaginarias. Las despoja de las circunstancias del medio del cual se han ido formando, como un diamante precioso y reluciente."
Franz Liszt.

Gemma.