Estimar/ Estimar-se/ Estimar-me

Estimar 1. m. Amor, Afecte.

Estimar 2. v tr. Desitjar, venir degust. / Amar, tenir carinyo, afecte, voluntat o inclinació cap a una persona o cosa. / Tenir voluntat o determinació d'executar una acció. / Conformar-se o avenir-se a l'intent o desig d'un altre.

Aquesta és la definició que em dóna un diccionari de la paraula estimar. Però estimar jo crec que va molt més enllà de totes aquestes paraules. El verb estimar engloba dins el seu significat molts sentits.

Ara mateix m'agradaria ser una d'aquestes persones que sap escriure, i m'agradaria explicar-vos que significa per mi estimar, que em comporta, que m'aporta...però com que no en sé ni d'escriure bé, ni d'expressar bé els meus sentiments mitjançant les paraules.... El que m'agradaria dir és que quan dius T'estimo, a algú, l'estàs englobant dins un món, és més, l'englobes directament dins el teu propi món. Allò que abans només volies per a tu, ho vols compartir, aquelles coses de les quals pensaves que mai en podries parlar, sense adonar-te'n ho vas fent. Vas amplificant el teu punt de mira fins que inclous una persona dins la teva vida. Pots estimar com a amic, pots estimar una parella, pots estimar un animal, es poden estimar tantes coses...

Però pel meu cap no m'hi deixa de rondar una pregunta: Es pot estimar volent guardar pràcticament intacta la teva independència? i d'aquesta pregunta se me'n deriven d'altres com: És necessari dependre de la persona que estimes? Per estimar s'ha de patir? S'ha de ser totalment sincer i explicar-ho tot o bé, és millor, guardar coses també per a tu?

I de totes aquestes preguntes que em vénen freqüentment al cap, penso que:

- Es pot estimar sense dependre.
- És necessari mantenir la teva pròpia independència, el teu propi món.
- Per estimar en principi no s'hauria de patir, tot hauria de ser bonic...
- És necessari guardar-te coses teves per tu, si algun dia les vols explicar, ja ho faràs.

Però ara ve el que realment sento jo. Jo sento que em fa pànic estimar, em fa por que em fagin mal, em fa por fer mal, em fa por no ser totalment sincera amb mi mateixa. Sento que si m'enamoro, que si estimo, depenc. I no puc soportar la dependència, no puc soportar la idea de dependre de ningú, necessito la meva independència, la meva llibertat, els meus pensaments...Però a la vegada sento que sent així, pensant així, necessitant tot això, puc fer mal. I malgrat tot això, estimo. Malgrat el meu cap contradictori, estimo. Malgrat la meva necessitat de llibertat, d'independència, estimo. Però malgrat que estimo, no sóc capaç moltes vegades de dir-ho, no sóc capaç d'estar sola, tinc por de tantes coses....però benbé, por a què, de què?

No serà, que la nostra naturalesa és estimar? No serà que per molt que ens volguem allunyar d'una cosa, persona, ... si el destí t'hi ha de portar, t'hi porta? No serà que necessitem, carinyo, afecte, amor,.... No serà que necessito que em cuidin, que m'estimin?
I llavors ve la meva conclusió: perquè t'estimin, has d'estimar, t'has de fer estimar i t'has d'estimar a tu mateix. I jo tot i els meus alts i baixo, tot i el meu cap que no para mai de pensar, tot i que em costi dir t'estimo a qui realment estimo, puc dir que estimo.


Tot això són el garbuix d'idees que tinc al cap, que em fan mal, però alhora em fan feliç. Que em fan pensar, però alhora em fan adonar de tot, de la realitat, de la MEVA realitat. Em penso que tot el que he escrit pot arribar a ser força contradictori, però és com em sento ara mateix. Ara mateix sento por a ser jo mateixa, a deixar-me anar, a tornar a estimar massa.

Gemma.