Avui m'envaeix una mena de sensació de buidor... Sento que hi ha moltes coses que han canviat a la meva vida, la immensa majoria per bé. Sento que coses i persones que en el meu passat havien significat moltíssim per mi, ara estan realment fora de la meva vida, i la sensació és molt extranya. Per una part ho enyores, i per l'altra no ho voldries recuperar per res del món.
Gemma i les contradiccions...
Sento que hi ha una part de mí que creix, es fa gran, deixa coses enrere, moltíssimes coses, però perquè jo vull, perquè jo ho necessito. Però hi ha una altra part, que no és que sigui petita, sinó que davant d'algunes situacions s'hi fa. Tinc un passat que no vull que torni, i últimament no sé perquè hi penso, hi penso molt (que no se m'espanti ningú, que estic bé). Penso en els últims, què?tres, quatre anys? si, aproximadament... No se quan va començar tot, no sé reconstruir el meu passat. Això també m'espanta. No recordo fets, o períodes llargs de temps, amb una certa continuitat. Recordo situacions i sensacions, sobretot sensacions. Tan dur ha estat tot plegat, perquè no pugui recordar les coses amb claredat? o, és que en el fons hi ha una part de mi que encara no ho ha superat?si, suposo que és això, encara em deu faltar una mica de temps.
Avui a l'hora de dinar hem estat parlant de moltes coses amb la família, i hem recordat les fotos que ens fan cada any per l'aniversari, bufant les espelmes. I en la meva "trajectòria d'aniversaris" hi ha una taca negra. Hi ha un 17. Hi ha una poma. Hi ha una Gemma diferent. Una Gemma, que no és la Gemma, i que mica en mica va recuperant la Gemma de debò.
Ara mateix tinc la sensació d'haver malgastat molts moments,mesos, anys de la meva vida, i aquests moments,mesos, anys, ningú me'ls tornarà a donar, no es tornaran a repetir. Segur que tindré molts moments i moltes oportunitats, però els que he perdut ja no tornaran.Mai més. I si, em sento rabiosa per no haver aprofitat 4 anys de la meva adolescencia que haurien pogut ser fantàstics. Quan penso en aquests anys veig una Gemma dèbil, incapaç d'afrontar una realitat, incapaç de fer-se gran, potser? Però aquesta realitat que vaig viure, m'ha ajudat a construir la Gemma d'ara. Una Gemma molt més forta, amb uns principis clars, amb unes capacitats, amb unes aspiracions molt fortes i molt clares i uns objectius. Ara sento que puc menjar-me el món.
Gemma.
2 comentarios:
M'alegro que pensis així. Però crec que no has de sentir ràbia pel passat. Les coses havien de ser d'aquesta manera perquè arribessis a ser la persona fantàstica que ets ara. Planteja-t'ho així.
I segueix endavant pensant d'aquesta manera. Pots arribar on et proposis.
Un petonet
No et fustiguis pensant q has perdut 4 anys de la teva vida, aquests anys no tornaran a ser, certament, però també crec q t'han donat una fortalesa que cap altre noia de la teva edat té. Les coses van com van, s'han d'anar acceptant i enfrontant, i et van construint com a persona. Coses bones, coses dolentes, no existeixen com a concepte, només al nostre cap, però totes elles construeixen i res és en va. Sempre hi ha motius per tot allò q va passant, i m'alegro moltíssim q ja fa força temps q se't veu molt millor.
Una gran abraçada Sister.
Publica un comentari