Premis d'honor 2007

I ara, passats els premis és el moment d’escriure. No se ni com descriure tot el que he sentit avui... La relació que tinc amb la música és difícil d’explicar, sempre dic que és una mena de relació d’amor-odi, perquè em fa patir molt, però alhora la recompensa que em dóna és tan gran que no la canviaria per res del món. Avui tot ho he vist tan clar... he vist que la música m’ho dóna tot. Per primera vegada he tingut la necessitat d’obrir el meu cor cap al públic (queda molt bucòlic, però és així) he tingut la sensació d’una relació entre ells i jo. Com si hagués estat donant tot el que podia donar i ells ho haguessin rebut. Realment avui he entès perquè faig el que faig, perquè vull que la meva vida sigui això.

Sé que no sempre passaré moments bons, sé que no sempre faré concerts bons, sé que no sempre tot serà tan maco i feliç. Però també sé que tindré la suficient força per esperar i aguantar fins que tornin a arribar els bons moments. Que tindré la suficient força per creure en mi, per creure en el que faig i en el perquè ho faig.

Sabeu? Per mi la música, el piano, l’art... és una manera d’entendre la vida, una manera de veure les coses. No dic que sigui ni millor ni pitjor, però si diferent. Jo en la música, i en el meu cas, hi veig una gran filosofia al darrere, aquell saber explicar sense paraules. Avui en algun moment, sobretot en el sonetto he tingut sensacions que no havia experimentat mai abans. Tenia la sensació que jo no hi era, que era com una força que sortia de mi la que tocava...és difícil d’entendre i d’explicar... Amb tot aquest text sembla que estigui volada, però és que ho sento així. Potser tinc una idea molt romàntica de la música, però és la MEVA idea.

Sé que avui he viscut una gran experiència, que per això escric, per poder-la compartir. Sé que potser trigaré a tornar a sentir coses així, perquè sóc conscient que això no passarà cada dia. Però ara sé què he de buscar, i què vull aconseguir. Em queda molt camí per fer, però no em penso quedar a la meitat, penso arribar fins al final. Ho necessito.

Podria posar-me a analitzar com he tocat cada obra, on m’he encallat, que he fet millor i que he fet pitjor. Però per un cop no ho penso fer. Penso quedar-me amb la visió global del que he fet avui, que es podria definir amb les paraules: música, sentiments, interacció, gaudi, companyerisme i il·lusió.

Gemma.