Prenent decisions...

Avegades, no sé benbé ni com ni perquè, en un moment on aparentment tot és genial i perfecte, t'adones que no.

Vaig entrar a l'Esmuc pensant que era el que havia de fer, de fet, ho necessitava. Però allà, de moment, no hi sóc feliç. Em sento com una perllongació d'algú, sento que esperen coses de mi que jo no puc i no sé donar, sento que cada cop que entro a classe hi vaig tremolant i amb les mans congelades, sento que estic fent perdre el temps, i entre moltes altres coses també sento que si jo segueixo així és impossible que surti d'aquest estancament pianístic i abansi... i jo no em vull quedar estancada! per ser plenament feliç necessito abançar... He de prendre una decisió ja, no ho puc deixar per més endavant.

Últimament penso moltíssim en el que hauria de fer, i no ho sé... tinc varies possibilitats, entre elles la de quedar-me com estic. Però crec que mai m'havia trobat en una situació així, almenys amb el piano...

Em fa tantíssima ràbia veure que la cosa que m'agrada més del món és la que ara mateix se m'escapa més de les mans, la que fa que m'infravalori un altre cop, la que no em deixa respirar perquè em crea una pressió molt forta dins....

Ja no sé si el problema és que jo no aguanto la pressió i no estic psicològicament preparada per fer el que estic fent, o el problema és ell que em demana coses que jo crec impensables per mi.... o potser una mica de tot.....

Però jo treballo, ostres!! però entenc que de la manera que tinc el cap ara mateix els resultats no són els mateixos que si estudiés en unes bones condicions... No ho sé, estic completament bloquejada, no sé ni que vull ni que necessito...


Gemma.