Segon Moviment de la Setena Simfonia de Beethoven.

M’acabo de regalar 10 minuts.
Foscor, música, Beethoven, segon moviment de la setena simfonia, jo...

Aquest moviment m’embolcalla de tal manera que sento que en formo part, sento que jo sóc part de la música, d’aquesta música...

És una sensació difícil d’explicar. És el poder que la música exerceix sovint sobre mi.

Escoltar aquest moviment, que se m’encongeixi el cor, que se’m mantingui la pell de gallina durant els deu minuts, tenir ganes de plorar, de somriure, de recordar,de deixar-te portar... això és un plaer per mi. Em crea un “nervi intern” dins la calma i l’equilibri que té...
Comença en La menor, a tempo de marxa fúnebre, al cap m’hi ve un adéu, una cosa que s’allunya, i que no torna. Una angoixa molt gran, com de voler cridar i no poder, però alhora potser una certa resignació. És com si dins d’aquest tempo tan estable, que dóna equilibri, tot trontollés, tot estigués a punt de perdre’s. I quan s’arriba a la resignació màxima, apareix un nou tema en Major, arriba la llum, l’esperança. Podrien ser només records... però qui no s’ha alimentat mai dels records? Tot d’una tornem a caure, l’esperança ja no hi és...torna el tema menor, torna la “desesperació”, l’angoixa, el voler cridar i no poder, però aquest cop no se’m fa tan intens com abans. Fins que apareix una fuga que ens condueix a un fortissimo que és com tocar fons, caure el més avall possible... però llavors torna a aparèixer el major, amb dubtes. Ens trobem entre l’esperança i la por. Hi ha una reminiscència del tema principal en menor, un diàleg entre els instruments, que sembla que ens condueixin un altre cop cap a la incertesa, però finalment el moviment acaba (per mi) amb un raig de llum, de claror...

En alguns moments l’estómac em fa un salt, un salt d’emoció, de sentir... com si la música fos palpable i m’hi pogués capbussar, la pogués abraçar... És curiós com la majoria de vegades la música em salva de la pròpia música...


Gemma.