Somnis

Fa mesos que no escric res. Realment no sé perquè no ho he fet, potser perquè tampoc sabia com escriure tot el que volia...

Estic en un punt difícil de mi mateixa, un punt on no sé cap a on ha d'anar la meva vida. De fet, si que ho sé cap on a d'anar, o almenys cap a on vull que vagi, però no sé com arribar-hi.
Tot se m'està complicant, tot se m'està escapant de les mans.
Veig el piano i no puc, es superior a mi. Veig l'Esmuc i puc encara menys... Sento que la meva vida està fent un gir, que ella vol anar cap a una altra banda, però que els meus raonaments, el meu ser fidel amb mi mateixa no em deixa avançar, no em deixa anar cap on jo crec i sento que he d'anar...

Si ara em miro no m'acabo de reconèixer, si ara em miro no em veig a mi. Veig una persona que intenta fer de mi, que interpreta el personatge d'un altre jo, el jo que havia estat fa un temps, però que mica en mica, deixa d'existir.

És complicat perquè ara mateix el que estic fent, no és en absolut el que jo desitjo. Veig el meu futur seguint aquest camí i no em veig una persona feliç. Veig el meu futur damunt d'un escenari, si, però d'una altra manera, d'una altra mena d'escenari...

Però llavors, em toca posar els peus damunt de terra i em toca dir-me que tot això no ho puc ni somiar, que em queda gran, que la meva vida és la que he portat fins ara, que mai podré canviar-la, i que per molt que el meu cap, el meu cor, el meu cos desitgi amb totes les seves forces agafar-ne el timó i fer-la anar cap on jo vull, no són mes que somnis. Somnis fortíssims, somnis que avegades es poden confondre amb la realitat,somnis que són més propers a mi que els que representa que ara estic complint, però que al cap i a la fí, no són més que això, somnis.


Gemma.